DONA_ Hola? Núria? Sóc jo... Núria on ets? Em vas dir que estaries esperant-me.... Ah! Ets aquí... He penjat el telèfon tal com tu m’has dit i... Bé... ja sóc aquí. Com estàs? Si us plau deixa’m... deixa’m que et doni una abraçada... deixa’m que et miri, estàs... vull dir, fa tant de temps que no... Pel camí ho anava rumiant, la meva germaneta, no m’ho puc creure. Digues, quant fa? Quant de temps fa? Hauríem de treure el compte... I què és tot això? Què estàs preparant? Oh! Si us plau, No... no em diguis.... Per a mi? Es per a mi? Per a nosaltres vull dir... no cal, t’ho juro, que... Gràcies. Encara que... no, no vull què em mal interpretes, no calia tot això, vull dir, no cal, no vull res, no he vingut a donar-te feina, no tinc gana jo, no tinc molta gana, des de fa dies, uns quans dies que...... Jo..., jo només vull parlar amb tu, un moment, després ja no tindrem temps, arribaran els nens, oi? Sí, i els tindràs que atendre i amb ells ja no es pot, vull dir, amb ells, jo no voldré, jo no vull, potser tu tampoc, oi? M’estimo més... Seiem i xerrem, una estoneta, totes dues... com abans... Què n’és d’estrany, la teva cuina s’assembla tant a... Tots aquests embotits? Els hi prepares tu? Tot plegat m’has fet pensar amb els pares... Oh! Si us plau, tenim tantes coses per a dir-nos! Va, vine! Deixa això! Anem fora i seiem. Després jo t’ajudaré a preparar el que vulguis, com abans... Què et sembla? No et ve de gust? Si és això, no entenc per què m’has fet venir... Digues... No et ve de gust? T’estimes més quedar-te aquí a la cuina preparant el dinar? T’estimes més quedar-te a la cuina tallant i remenant, i jugant a les cuinetes mentre el món s’ensorra aquí fora! Es això? Ho sento, no volia dir pas... no, no volia, ho sento. Fa uns dies que no em trobo massa bé, és, és això. Res de importància. Quant venia cap aquí pensava, creia, més aviat estic segura, saps? No t’ho prenguis malament... Però me’n recordava, vull dir, no me’n recordava de la teva cara... Per més que ho intentava... les teves faccions, és com si s’haguessin esborrat amb el temps. Quant fa? Quant... quan va ser l’ultima vegada? No vull dir així de passada, aixecant la ma d’una banda a l’altra del carrer, ni coincidir a la porta d’una botiga, una que n’entra i l’altra que surt, no, el que vull dir és... seure una davant l’altra, una al costat l’altra... I, i... parlar. Ho hem de fer... Si us plau...ho hauríem de fer. Tu has canviat tant, vull dir, molt, en canvi jo.... jo sóc... més aviat em semblo molt a mi mateixa, molt a la que era abans... físicament vull dir. No et sembla? Tan se val, el fet és que els anys no es queden, no son nostres, no els podem anar a comprar, les seves accions mai estan a la baixa. L’únic que podem fer és llançar-nos darrere els anys, anar posant-li paranys, a les persones vull dir, per a que no puguin fugir amb ells, per a no viure la vida com si estiguéssim morts els uns pels altres... Va... Si us plau... No, no... no penses dir res? No penses preguntar-me res? Va, digues alguna cosa. Has de fer el esforç. Sé que no es gens fàcil, de sobte el món s’ha girat i ens ha deixat amb les cames en l’aire... Alguna cosa em voldràs preguntar, no? I jo sóc aquí per això, per a explicar-te, per dir-te què és el que ha passat... abans no t’ho expliquin ells, es clar. I pots estar ben tranquil·la, no he vingut per fer-te cap mena de retret, no penso parlar del passat, això mai. Més aviat de... del que ens passarà demà, és d’això del que vull parlar. Estic segura que tu t’has imaginat un munt de coses, un munt d’històries... Tu sempre ho feies... Si us plau, no tornis a quedar-te callada, ara no, no em tornis a deixar sola amb el teu silenci. Ja no tens edat per fer aquestes coses. O pot ser sí, que, que encara les fas, però has de saber que amb el que... el que ha passat no hi ha escapatòria, amb el que ha passat no hi podràs fugir, aquesta vegada no hi ha cap mena d’amagatall. Em pensava que... que amb els anys havies canviat, físicament no, vull dir... Alguna vegada t’ho has arribat a preguntar? ... quant hi penses amb la gent que ha estat al teu costat... on, on eren mentre els anys van fugir de nosaltres deixant-nos aquí on ara hi som? Tant de temps... I encara que sembli que va ser ahir quan els vam deixar de veure, en realitat no, no ho és... quan els tornem a trobar sempre es massa tard, no creus? I per molt que volem córrer, ens quedem endarrerits... Tu fent embotits, quina gràcia! Amb el que et dic, no vull dir que jo, que jo no hagués pensat en tu. Tu saps que això no era possible. Volgués o no sabia de tu, volgués o no havia de pensar en tu cada final de mes. No només el contable. Vull dir que... que no era pas ell el que pensava en tu, era jo la que li donava l’ordre... I sempre feia el mateix exercici, t’imaginava rebent els diners, traient-los del caixer, projectant il·lusions, gastant-los... Mai vas saber fer res de bo amb el dinés que et donaven els pares, ni tampoc amb els meus, vull dir, amb els que jo he estat obligada a donar-te. D’acord eren teus, són teus, però no deixa de tenir la seva gràcia, jo treballant i tu parint... Perquè és per això que t’han servit els diners, per a criar els teus fills, no? Però era la meva obligació dir-te com te’ls havies de gastar i fer-te saber quant no estaves fent les coses bé. Perquè no estaves fent les coses bé, mai no has fet les coses bé. Ho saps, encara que ara puguis dir que tens uns fills preciosos, perquè es cert, els tens i son preciosos. Els has parlat de mi? Mai no t’he envejat, saps? No m’agradaria estar ara a la teva pell. Quina llàstima haver-los de deixar, oi? Però pensa que els nens quan més lluny, més bonics hi són.... És així com hauries de pensar, potser d’aquesta manera no et serà tan dur haver-los de... d’abandonar. Vull dir... Potser vas ser tu la que en va treure les ganes de tenir fills. I no t’ho dic per res, ja t’he dit que no venia per fer-te cap mena de retret, no això no, jo no vull... Arribaran d’aquí a poc, oi? No sé perquè m’has fet venir, si ara no et venia bé, no sé per a què m’has fet venir, jo, jo, jo ho haguera entès perfectament. No he pensat amb ells, ho sento. És la falta de costum... per principi no se m’acut. I ara resulta que la meva germaneta està feta tota una cansaladera . Molt bé, això està molt bé. A tu tot allò t’agradava, oi? Te’n recordes com jugàvem dia si i dia també a estripar-nos com aquelles bèsties? A untar-nos de sang, menjant fetge i ronyons als nostres jocs de cuineta? Sí, a tu t’agradava tot allò. T’ho menjaves amb gust, tota aquella merda que preparàvem, pot ser fins i tot et semblava millor que els dinars de la mare, i desprès deies que era jo la que t’obligava a menjar la merda.... A tu sempre t’agrada’t inventar-te histories d’allò més estranyes.... i m’agradaven, a mi m’agradaven sempre i quant no patis les conseqüències... Tan se val, de fet el món s’enfonsava per a totes dues per igual, igual que ara... I si jo no feia el que tu volies cridaves i udolaves per a que la mare et vingués a salvar... però no, allà ningú no ens salvava, i m’arrastraves amb tu pensant que hi sorties guanyant, quan en realitat totes dues acabàvem pitjor del que estàvem, perquè la reconciliació ens tancava amb la mateixa clau a la cambra de refrigeració. Allà dintre tu i jo havíem d’aprendre a fer les paus. Una pau d’animals, una pau de cadàvers si més no, rodejades com érem pels nostres morts diaris. És fàcil acostumar-se a la mort si no et pertany, no es cert? L’escalfor només la sent aquell que s’ha cremat la pell... Uns morts que tard o d’hora ens menjaríem en forma de salsitxa o botifarró. Tu i jo érem iguals a ells. Igual a aquells que penjaven escanyats, estripats, desengorjats. Allà dintre ells ja no hi tenien temps per callar, ni per fugir, ni per ofegar-se, allà hi dintre, mentre ens congelàvem, tampoc hi teníem temps, ni tu per continuar callant, ni jo per ofegar-me amb el teu silenci. Desprès la mare s’oblidava de tot i es quedava tranquil·la si quan obria la porta et sentia dir qualsevol interjecció, res que tinguera a veure amb allò que havia passat. Ella amb poc es conformava. En canvi jo, semblava que mai no formés part de res. On quedava la reconciliació? El fet que tu pronunciares qualsevol monosíl·lab per alegria de la mare, - el pare s’estimava més no hi ficar-se en aquestes coses - no volia dir que tu tornaries a dirigir-me la paraula, ni que tu deixessis de banda les teves normes, tampoc volia dir que jo deixaria de fer el que havia de fer, que deixés d’ensinistrar-te, el cert és que algú havia d’ensenyar-te, algú havia de dir-te que les teves normes no esqueien, normes incomprensibles e insuportables per als de casa i que tu ens obligaves a obeir amb el teu silenci. Allò era pitjor que un assortiment d’insults. I els càstigs de la mare – el pare mai no es va ficar en aquestes coses- servien per a ben poca cosa. En realitat els càstigs, com el que ara tu i jo pagarem, serveixen per a ben poc, i els de la mare més aviat venien a reforçar la meva tossuderia, a subratllar el teu caprici, però a ella poc l’importava això, per a ella el teu silenci era més colpidor que no pas les meves raons, i ja no preguntava res, ni tan sols se’n recordava del que ens havia demanat, o no volia preguntar, o potser fins i tot tenia por de preguntar, no fos cas que tu tornessis a entrar al passadís dels muts. Per a la mare tampoc era fàcil, ho sé, gairebé era inútil parlar-te, perquè hi sabíem, el pare també, què tu no hi diries res fins que no et donés la gana. Aquest no era un bon negoci per a ningú... I així et podies passar dies, més d’una setmana, callada, embotida, encara que sense posar-hi additius als sentiments de ningú, cap paraula que ajudés a canviar la composició de la nostra desesperació, cap resposta per a trinxar la nostra ràbia, veient com les nostres súpliques quedaven sense fermentar, mentre la teva indolència madurava i ens deixava secs a tots... Fins que un bon dia demanaves pa a la taula, o un got de llet. Els pares van anar acostumant-se, ho van anar acceptant com aquell qui s’acostuma a viure amb una truja, “un mal menor”, això és el que ells deien, i ja no gosaven gairebé ni a mirar-te, i molt menys a contradir-te... tots dos et tractàvem com si fossis una figureta trencadissa que sempre podia relliscar de les seves mans i que mai no sabíem on col·locar. Va ser així com vas aconseguir fer el que et sortís... fer tot allò que els pares a mi mai no em van permetre. Tu vas gaudir d’una llibertat que a mi em resultava estranya, que m’ofenia, que fins i tot posava em dubte la seva estima envers a mi. Sempre buscant sense trobar-lo aquell gest que em confirmés que jo també, alguna cosa que em fes sentir..., sempre intentant agradar, però ells mai no hi tenien prou, i el que tu no els hi donaves ho havia d’omplir jo, tot el que jo feia, ho havia de fer per les dues, obeir, estudiar, endreçar, fins i tot treballar, fins que vaig voler presentar la meva carta de renúncia, però aquesta va arribar massa tard... massa tard, ella va morir hi ho va deixar tot ben farcit i ben lligat, - el pare des de la tomba ja no hi podia fer-ne res- . Ella amb el seus paperots, segellats, signats i notariats tornava a tancar-me amb tu dins la cambra de refrigeració. I ho vaig haver d’acceptar, fins avui. Amb el que ha passat queden superats tots aquells dies de corredisses quant et buscava pels hospitals, visitant els depòsits de cadàvers, reconeixent-te, veient-te en cossos d’estranys a les matinades, creient en cada cremallera que s’obria, en cada drap que s’aixecava, que el rostre d’un d’aquells morts seria el teu. Amb això no hi contaves, oi? Te’n adones? Tornem a estar dintre d’aquella cambra de refrigeració, amb la diferència que aquesta vegada t’he portat jo, i ningú vindrà a obrir-nos la porta. Ningú podrà evitar que acabem congelades. Fins aquí hem arribat. I aquí ens quedarem. I tan és que ara parlis com no. El teu silenci ja no te cap mena de força, cap sentit, no et servirà de res, perquè ara estàs obligada a justificar fins i tot el que tu no has fet, fins i tot el que tu m’has deixat fer. Perquè això de parar la mà sense moure les cames també ha de tenir un preu. Tots hi tenim un preu, i tard o d’hora tu també havies de pagar el teu. A mi també m’haguera agradat fer el que tu vas fer, però jo no... jo no sóc pas com tu, jo no em puc conformar amb un enfilall d’embotits a la cuina per a assortir als meus veïns, jo no podia suportar la idea que tot allò desaparegués, allò pel qual havien lluitat tant els pares, i vaig deixar de banda la meva seguretat, la meva comoditat, i em vaig posar a treballar en allò que tu no hi creies i del que tan bé has sabut aprofitar-te. Molt em sembla que s’ha acabat... Ara s'ha acabat. Ja no hi ha res, ja no queda res, i molt menys per a tu. Tant temps guanyant, també havies de perdre alguna vegada, no?
+de+baves+al+sol+2+019.jpg){kind=small}
