no era pluja

el que avui queia
collita d’al·lucinacions
vestit de dol
perfum ferit
no era un camí
el que mai no desitjaria recórrer cap aventurer
aquell que posa fi el que amb tanta dificultat comença
el seu sospir
l’ofrena feta a despit d’una incredulitat, la seva
la carícia tendra d’uns llavis pansits, els seus
els d’ell
que va deixar créixer molt endins l’embrió de una humitat
la d’ella
i ara no pot desfer-se’n
sí de qualsevol mena de ressentiment
però no pas de l’asfíxia
això cap dels dos ho ha aconseguit
sent ella com era, un cos estrany per a ell
sent ell com era, una fredor indecent