monòleg

DONA_ Sabia que ningú no em convidaria a entrar en aquella casa. Sabia que allà ningú no m’oferiria una tassa de té, un cafè, ni tan sols una gota d’aigua. En allà ningú no em preguntaria: vols seure? Ningú contaria amb mi a l’hora de posar els plats sobre la taula. Els menjars més apetitosos estaven destinats a paladars potser menys exigents, però sí més... familiars. En aquella casa, la que hi havia darrere el riu, ningú no em preguntaria: vols descansar? Ningú no m’oferiria la seva espatlla. Cap consol. Ningú no em donaria les seves mans per a desar-me en elles. Cap mena de protecció. Les seves parets no em vestirien. Cap mena de refugi. Aquella no era la meva casa. Aquell no era el meu marit. Aquells que reien i jugaven sobre la taulada somiant a ser un ocell un coet un avió, mai no serien els meus fills. En aquella casa ningú no em preguntaria: com va tot? Cap mena de pregunta. Cap inclinació del cos, aquella que t’apropa a l’altre, cap endavant, que t’aproxima, una mirada que et convida a la nuesa, la calidesa de un to que t’ofereix l’abric de la confiança, despullat que jo t’abraçaré. En aquella casa ningú no s’interessaria per mi, ningú no pensaria amb mi. Ell encara menys. Des de que ens vam acomiadar ell va deixar-me de fer qualsevol mena de pregunta. Des de que em va acomiadar jo tampoc vaig voler fer-li cap altra pregunta que no fos sempre la mateixa: per què a mi, per què m’ho fas, perquè em fas això a mi. Sempre la mateixa pregunta sense trobar mai cap mena de resposta. Cap paraula per a fer-me o refer-me, cap frase per a mi, els petons caient sobre un altre cos, una altra dona, la teva. La tendresa de la teva mà sobre la galta de ella, sobre la nuca d'ella, acaronant-li els cabells. La mà d’ella agafant la teva mà, la que no vol perdre, intentant desdibuixar sospites, res que ho confirmés, només un pressentiment, atansant-se en aquell que s’allunya. La teva mà agafant la seva mà, intentant ofegar els dubtes, intentant no perdre’s, retardant la fugida, la que ja no es produirà. El teu pit sobre l’esquena d’ella, desfent les teves pors, la teva inseguretat. El teu pit aferrant-se al res no canviarà. Ja no. Estava clar que tu l’havies escollit a ella, ella éra el teu contenidor, el riu on abocaves les teves deixalles. La pressa d’un vell poruc. Em vas deixar suspesa sobre un llit sense potes, flotant al mig d’un menjador, esperant-te sense dies, sense taula ni cadires, sabent que no vindries, encara volent menjar les sobres del teu cos. Des de que em vas acomiadar, esperava unes paraules, però les teves mai no es van tornar a trenar per a mi. Després d’acomiadar-me de la empresa les teves paraules van continuar sent les paraules dels altres, res que ho desmentís , res per a fer-me pensar: si fos per ell em quedaria. Hagués segut suficient. Però no ho vas dir. No vas fer res. Per a tu ja no hi cabia cap rèplica, cap explicació. Desprès ja res va ser com abans, tots dos vam deixar de ser el que érem fins aquell moment, en realitat ningú va continuar sent el que era, tots vam començar a descobrir qui era qui, aquell que amagàvem baix els plecs de la pell, entre els dits dels peus, la persona que havíem cuidat que ningú no conegués. Això és el que tenen les desgràcies, que et deixen al descobert como si algú t’hagués vessat em mig del no res, sense amagatalls. Igual que ara. Després de tants anys, sento la mateixa decepció. Només que aquesta vegada és envers mi.

p.d. perdonen mi suficiència de nivel 1, cuando llegue al D, si llego, espero se note la diferencia