l'enquesta

Arribes tard, potser, i seus al meu costat. Em fixo en el teus ulls, en el teu mirar. Ja fa temps que ho faig. Gracias por estar aquí, por venir aquí, por desplazarte hasta aquí hasta mí junto a mí. Profesión? Ingeniero de caminos. Edad? Incomprensible. Género? Un anillo de plata en tu corazón. Entonces me miras, despacito, me miras como si no te quisieras acercar, aunque ya estés aquí. Qué opina sobre el sabor, el color, la densidad, el cuerpo de ella? No de mí o también de mi, sí més no també de la cervesa. Hasta qué punto le gusta o le disgusta ese sabor color amargor el cuerpo espuma de la cerveza? Mi piel de cerveza? En una escala del 1 al 10? Hasta qué punto se adecua el sabor olor textura de la cerveza a la expectativa que se había hecho de ella de mi? Mucho, algo, poco, en lo absoluto, bien. Y del 1 al 10? Le gusta o no le gusta? I et miro, i se que m’estàs mirant d’ençà fa molt temps, des de molt abans, des d’abans del dubte, des de la por, fins i tot des d’abans d’arribar aquí davant meu. Gracias por haber aceptado por participar. Des de molt abans de començar a contestar qualsevol d’aquestes preguntes. I et miro i ja podríem, però no, encara no, perquè tots dos esperem que aquesta tremolor desaparegui de cop. Encara sabent que això mai no passarà, fins que arriben el dies de la desil·lusió, els dies de l’avorriment, com sempre arriba, com li passa més o menys per igual a tothom. I ara tastarà l’altre producte, un nou producte. Fins a quin punt estaria disposat a comprar aquesta cervesa, fins a quin punt estaria disposat a pagar més diners per aquesta nova cervesa que per la seva cervesa especial habitual? Home això depèn. Es clar, encara no m’has vist, encara tot està sobrevalorat pel pes de la teva imaginació. Y mis arrugas, mis canas, mis pechos caídos, mi hernia, la cicatriz de mi hernia, la que quizá nunca besarás.... Gracias por participar y venir hasta aquí y llegar hasta mi, aunque sólo me mires, aunque no te muevas, y únicamente te limites a contestar, a hablar y a mirarme desde allí desde el otro lado de este escritorio mostrador. L’enquesta està a punt de finalitzar. Potser no et tornaré a veure, tot depèn de tu, de les teves ganes, de tu pereza, de la teva valentia, de la teva insistència en mi, de ser en mi, de estar dentro de mi. I la fi resta en suspens, perquè t’aixeques mestre cerveser, t’aixeques i te’n vas, marxes, i no se pas si hi haurà un demà. Però m’estimo fins on tu i jo vam arribar, encara que més d’una vegada vaig voler fugir del teu costat. Marxes i te’n vas, i per mi és una sort, no m’agrada la teva perfecció que fereix, la teva certesa absoluta sobre les coses, persones i fets, amb aquesta raó que tot ho ofega, que ho pot arribar a justificar tot, a esborrar-ho tot, fins i tot la teva equivocació. I si més no, encara sóc per aquí, delgada de horas, robándole tiempo al sueño, sin saber dónde acaba el cansancio y dónde se inicia el deseo.