l’espai del títol

Quan va acabar de ploure, l’arbre es va adonar que la seva posició no era l’habitual. La seva fermesa i la seva verticalitat havien donat pas a una horitzontalitat no pretesa, a una fragilitat no volguda: quedava exposat.

L’ocell, l’esquirol i el mico que utilitzaven l’arbre com a casa, van tornar. Només havia plogut, ningú podia parlar de la fi del món, ni molt menys. Llavors cadascú va intentar tornar a fer la seva vida, a refer-la al niu, al cau, i a la branca respectivament. Però es van trobar que el niu s’havia esmicolat, que la part del tronc on era el forat s’havia fet mal bé i que les branques que més li agradaven al mico s’havien trencat. Cap dels tres animals se sentia còmode en aquell arbre estant com estava en aquell estat, i per ordre, sense discreció ni cap sentiment de llàstima, van decidir abandonar-lo.

Allò que acabaven de fer els animals estava plenament justificat, llavors no podríem parlar d’egoisme, sinó més aviat de supervivència. L’arbre caigut era al mig de la selva, i en allà les coses funcionen d’una altra manera, d’aquesta manera. Però un arbre caigut en mig de la selva ja no pot entendre les raons d’abans, aquelles raons que molt i molt abans estaven tan clares per a ell, sobre tot quan encara era un arbre dret, ben plantat, i estava ben agafat a la terra amb les seves arrels. Ara ell i no altre era el que havia caigut. Per això ara i no abans, les raons no li semblaven raons. Per això quant més s’esforçava en acceptar-les, encara més feixuc se li feia carregar amb el pes de la seva nova realitat: estava sol. Irremediablement.

Amb aquella nova manera, estranya manera d’esser, cap altre animal voldria apropar-se a d’ell, i els que ho fessin, només seria per acabar-lo de destrossar, per menjar-se’l. Si l’arbre no feia alguna cosa, en molt poc temps d’ell ja no quedaria res, i per poc que quedés, el més segur era que acabaria cremant-se en una foguera. Llàstima d’arbre! Aleshores sense pensar-s’ho, perquè els arbres no han nascut per a pensar, es va aixecar.

Sí, a vegades a la vida passen coses realment meravelloses, aquí també, i l’arbre d’aquest conte es va posar en peu. Miraculós! Com ho va aconseguir? Em sembla molt que aquesta pregunta es quedarà sense resposta. S’entén, no? Perquè quan un fet se’l qualifica de miraculós és justament per això, perquè es tracta de un fet inexplicable o gairebé. El cert, és que va succeir. Encara que només podré continuar aquest relat si tu acceptes aquesta carta, perquè després l’arbre va començar a caminar...

Sí, a caminar. I tampoc s’ho va pensar. Ell no era un arbre intel•lectual, era més aviat un arbre impulsiu, un arbre d’acció, i ho va fer. Llavors, aquí el tenim... Caminant.... Cap a on? No ho sabem, ell tampoc, perquè l’arbre pel fet de esser un arbre i passar-se tota la vida fent el que fan normalment els arbres, no sabia gaire de direccions.

Però allà anava, amb les arrels per cap, despentinat i mort de por, encara que semblés un gegant al contrallum d’un capvespre qualsevol. Els seus braços... per braços tenia les branques més llargues que li donaven al seu moviment impacient i continuo, la intenció de voler abraçar el món. Per cames... una era un tronc secundari amb aparença de pota de palo, l’altra estava feta amb una mica de tot: branques fines i branques petites, fulles, fruits i flors, que ell anava perdent pel camí com si fossin senyals que algú després estigués obligat a resseguir o destinat a trobar, deixalles d’històries, cap imatge poètica, més aviat cadàvers d’una guerra perduda, feia ja molt de temps...