記憶

desnuda de añoranza
como con palillos chinos
sueño en pencilmation
y te escribo con mis dedos
que son brotes de soja

(para V.)

triphasic, si us plau!

_ Perquè sí. Libérate y sonríe.
_ Per què?
_ Perquè sí.

dejará de llover

todo lo que me deforma me conforma

_ Mama nosotros estamos en peligro?

_ A qué te refieres?

_ Si nos persigue un monstruo, un toro o un ogro...

_ No, a nosotros no nos persigue ningún montruo, ni un toro, ni un ogro.

¿Por qué?

_ Si eso pasa me lo dices, ¿vale?

_ Vale.

_ Tú dímelo, que yo cojo el teléfono y llamo al batman.

_ ¿Y él nos salvará?

_ Sí. Tú me lo dices y yo le pido el teléfono al Pau que él me ha dicho que lo tiene y yo llamo al batman. De acuerdo?

_ De acuerdo.

mañana que nunca muere

mañana que nunca llega
plantaré
aunque la tierra haya perdido
fecha y nacimiento
enjugaré mi frente
con esponjas de marfil
caminaré
perforando espacios celestes
distrayendo el verbo henchir
derrochando estrechez
canas
miedos

Ya no cabe en mi ni el aire
respiro a cuentagotas para no morir de inanición
cuento con lo caído
sujetando brazos y piernas de un hilo
en plena era vertical
Diccionario éste de fracasos
sueños percudidos
al son de una lavadora senil
triste afición
la de dar vueltas
destreza de hoja seca
que maldice la espiral sin abandonar su condición

No hagas el esfuerzo
que ni yo me entiendo
un simple devenir
el vaivén a golpes de estaca
ni de suerte ni de viento
mi mapa
papel pintado
descolorido y sin embargo
todavía alguien repara

Extraña adicción
perversión de los sentidos
refugio de herrumbre
pobreza del sol

éste

el mío
que no llega a iluminar
lo inasible
lo concreto
menos aún
mañana
Mañana que no seré
que no será
NADA

REALMENTE ES UNA SUERTE TENER UN AMIGO QUE SEA TAN BUEN MÚSICO

extraordinario concierto!

nota de prensa

El ciclo de teatro “Del texto a la sala” es una iniciativa de Casa Amèrica Catalunya que surge con la intención de profundizar en la dramaturgia, el proceso creativo y la gestión teatral en Iberoamérica, combinando conferencias y lecturas dramatizadas en cada una de las siete sesiones programadas hasta el mes de octubre de 2008.

Enrique Vargas (Colombia), director de la compañía Teatro de los sentidos, es el primer invitado del ciclo con la ponencia “La poética del objeto y los lenguajes sensoriales”, y un fragmento de su espectáculo “Imaginerías”, donde los propios espectadores son los protagonistas de la experiencia teatral. La primera sesión del ciclo será el martes, 20 de mayo, a las 19:30h, en la sede de Casa Amèrica Catalunya.

Los artistas latinoamericanos que participan en el ciclo “Del texto a la sala” están vinculados a diferentes ámbitos del sector teatral –desde la dramaturgia a la gestión, pasando por la dirección y la producción de espectáculos– y todos ellos residen y desarrollan su trabajo en Barcelona: la dramaturga Ginnette Muñoz-Rocha (Colombia), directora de Arcàngel Teatre; Ricardo Szwarcer (Argentina), director del Festival GREC de Barcelona; Montse Forcadas (Colombia - Catalunya), de la compañía Teatro Pa’tothom; Gabriel Jacovkis (Argentina), integrante del Teatro por la Identidad; y los organizadores del Festival ULLS de teatro latinoamericano de Catalunya, presentando la segunda edición de este certamen con el que Casa Amèrica Catalunya colabora desde sus inicios. También participará el director colombiano residente en Suiza, Omar Porras, actual director invitado del emblemático teatro Comédie Française (París, Francia).

Las ponencias se complementan con lecturas dramatizadas protagonizadas por actores profesionales y estudiantes del Institut del Teatre de Barcelona y de Estudis Escènics El Timbal, bajo la dirección de Ginnette Muñoz-Rocha, con textos de Santiago Roncagliolo (Perú), Javier Daulte (Argentina), Tays Sampablo (Venezuela) y Yanina Marini (Argentina), así como montajes de los propios ponentes Enrique Vargas, Ginnette Muñoz-Rocha y Gabriel Jacovkis.

Con esta iniciativa, en Casa Amèrica Catalunya se abordarán diferentes temas de debate y de actualidad tales como la inmigración, el diálogo intercultural, la memoria histórica o la cooperación cultural, a través de la reflexión y la experiencia teatral.

texto: Prensa y Comunicación

Casa Amèrica Catalunya

monòleg (II)

DONA_ Hola? Núria? Sóc jo... Núria on ets? Em vas dir que estaries esperant-me.... Ah! Ets aquí... He penjat el telèfon tal com tu m’has dit i... Bé... ja sóc aquí. Com estàs? Si us plau deixa’m... deixa’m que et doni una abraçada... deixa’m que et miri, estàs... vull dir, fa tant de temps que no... Pel camí ho anava rumiant, la meva germaneta, no m’ho puc creure. Digues, quant fa? Quant de temps fa? Hauríem de treure el compte... I què és tot això? Què estàs preparant? Oh! Si us plau, No... no em diguis.... Per a mi? Es per a mi? Per a nosaltres vull dir... no cal, t’ho juro, que... Gràcies. Encara que... no, no vull què em mal interpretes, no calia tot això, vull dir, no cal, no vull res, no he vingut a donar-te feina, no tinc gana jo, no tinc molta gana, des de fa dies, uns quans dies que...... Jo..., jo només vull parlar amb tu, un moment, després ja no tindrem temps, arribaran els nens, oi? Sí, i els tindràs que atendre i amb ells ja no es pot, vull dir, amb ells, jo no voldré, jo no vull, potser tu tampoc, oi? M’estimo més... Seiem i xerrem, una estoneta, totes dues... com abans... Què n’és d’estrany, la teva cuina s’assembla tant a... Tots aquests embotits? Els hi prepares tu? Tot plegat m’has fet pensar amb els pares... Oh! Si us plau, tenim tantes coses per a dir-nos! Va, vine! Deixa això! Anem fora i seiem. Després jo t’ajudaré a preparar el que vulguis, com abans... Què et sembla? No et ve de gust? Si és això, no entenc per què m’has fet venir... Digues... No et ve de gust? T’estimes més quedar-te aquí a la cuina preparant el dinar? T’estimes més quedar-te a la cuina tallant i remenant, i jugant a les cuinetes mentre el món s’ensorra aquí fora! Es això? Ho sento, no volia dir pas... no, no volia, ho sento. Fa uns dies que no em trobo massa bé, és, és això. Res de importància. Quant venia cap aquí pensava, creia, més aviat estic segura, saps? No t’ho prenguis malament... Però me’n recordava, vull dir, no me’n recordava de la teva cara... Per més que ho intentava... les teves faccions, és com si s’haguessin esborrat amb el temps. Quant fa? Quant... quan va ser l’ultima vegada? No vull dir així de passada, aixecant la ma d’una banda a l’altra del carrer, ni coincidir a la porta d’una botiga, una que n’entra i l’altra que surt, no, el que vull dir és... seure una davant l’altra, una al costat l’altra... I, i... parlar. Ho hem de fer... Si us plau...ho hauríem de fer. Tu has canviat tant, vull dir, molt, en canvi jo.... jo sóc... més aviat em semblo molt a mi mateixa, molt a la que era abans... físicament vull dir. No et sembla? Tan se val, el fet és que els anys no es queden, no son nostres, no els podem anar a comprar, les seves accions mai estan a la baixa. L’únic que podem fer és llançar-nos darrere els anys, anar posant-li paranys, a les persones vull dir, per a que no puguin fugir amb ells, per a no viure la vida com si estiguéssim morts els uns pels altres... Va... Si us plau... No, no... no penses dir res? No penses preguntar-me res? Va, digues alguna cosa. Has de fer el esforç. Sé que no es gens fàcil, de sobte el món s’ha girat i ens ha deixat amb les cames en l’aire... Alguna cosa em voldràs preguntar, no? I jo sóc aquí per això, per a explicar-te, per dir-te què és el que ha passat... abans no t’ho expliquin ells, es clar. I pots estar ben tranquil·la, no he vingut per fer-te cap mena de retret, no penso parlar del passat, això mai. Més aviat de... del que ens passarà demà, és d’això del que vull parlar. Estic segura que tu t’has imaginat un munt de coses, un munt d’històries... Tu sempre ho feies... Si us plau, no tornis a quedar-te callada, ara no, no em tornis a deixar sola amb el teu silenci. Ja no tens edat per fer aquestes coses. O pot ser sí, que, que encara les fas, però has de saber que amb el que... el que ha passat no hi ha escapatòria, amb el que ha passat no hi podràs fugir, aquesta vegada no hi ha cap mena d’amagatall. Em pensava que... que amb els anys havies canviat, físicament no, vull dir... Alguna vegada t’ho has arribat a preguntar? ... quant hi penses amb la gent que ha estat al teu costat... on, on eren mentre els anys van fugir de nosaltres deixant-nos aquí on ara hi som? Tant de temps... I encara que sembli que va ser ahir quan els vam deixar de veure, en realitat no, no ho és... quan els tornem a trobar sempre es massa tard, no creus? I per molt que volem córrer, ens quedem endarrerits... Tu fent embotits, quina gràcia! Amb el que et dic, no vull dir que jo, que jo no hagués pensat en tu. Tu saps que això no era possible. Volgués o no sabia de tu, volgués o no havia de pensar en tu cada final de mes. No només el contable. Vull dir que... que no era pas ell el que pensava en tu, era jo la que li donava l’ordre... I sempre feia el mateix exercici, t’imaginava rebent els diners, traient-los del caixer, projectant il·lusions, gastant-los... Mai vas saber fer res de bo amb el dinés que et donaven els pares, ni tampoc amb els meus, vull dir, amb els que jo he estat obligada a donar-te. D’acord eren teus, són teus, però no deixa de tenir la seva gràcia, jo treballant i tu parint... Perquè és per això que t’han servit els diners, per a criar els teus fills, no? Però era la meva obligació dir-te com te’ls havies de gastar i fer-te saber quant no estaves fent les coses bé. Perquè no estaves fent les coses bé, mai no has fet les coses bé. Ho saps, encara que ara puguis dir que tens uns fills preciosos, perquè es cert, els tens i son preciosos. Els has parlat de mi? Mai no t’he envejat, saps? No m’agradaria estar ara a la teva pell. Quina llàstima haver-los de deixar, oi? Però pensa que els nens quan més lluny, més bonics hi són.... És així com hauries de pensar, potser d’aquesta manera no et serà tan dur haver-los de... d’abandonar. Vull dir... Potser vas ser tu la que en va treure les ganes de tenir fills. I no t’ho dic per res, ja t’he dit que no venia per fer-te cap mena de retret, no això no, jo no vull... Arribaran d’aquí a poc, oi? No sé perquè m’has fet venir, si ara no et venia bé, no sé per a què m’has fet venir, jo, jo, jo ho haguera entès perfectament. No he pensat amb ells, ho sento. És la falta de costum... per principi no se m’acut. I ara resulta que la meva germaneta està feta tota una cansaladera . Molt bé, això està molt bé. A tu tot allò t’agradava, oi? Te’n recordes com jugàvem dia si i dia també a estripar-nos com aquelles bèsties? A untar-nos de sang, menjant fetge i ronyons als nostres jocs de cuineta? Sí, a tu t’agradava tot allò. T’ho menjaves amb gust, tota aquella merda que preparàvem, pot ser fins i tot et semblava millor que els dinars de la mare, i desprès deies que era jo la que t’obligava a menjar la merda.... A tu sempre t’agrada’t inventar-te histories d’allò més estranyes.... i m’agradaven, a mi m’agradaven sempre i quant no patis les conseqüències... Tan se val, de fet el món s’enfonsava per a totes dues per igual, igual que ara... I si jo no feia el que tu volies cridaves i udolaves per a que la mare et vingués a salvar... però no, allà ningú no ens salvava, i m’arrastraves amb tu pensant que hi sorties guanyant, quan en realitat totes dues acabàvem pitjor del que estàvem, perquè la reconciliació ens tancava amb la mateixa clau a la cambra de refrigeració. Allà dintre tu i jo havíem d’aprendre a fer les paus. Una pau d’animals, una pau de cadàvers si més no, rodejades com érem pels nostres morts diaris. És fàcil acostumar-se a la mort si no et pertany, no es cert? L’escalfor només la sent aquell que s’ha cremat la pell... Uns morts que tard o d’hora ens menjaríem en forma de salsitxa o botifarró. Tu i jo érem iguals a ells. Igual a aquells que penjaven escanyats, estripats, desengorjats. Allà dintre ells ja no hi tenien temps per callar, ni per fugir, ni per ofegar-se, allà hi dintre, mentre ens congelàvem, tampoc hi teníem temps, ni tu per continuar callant, ni jo per ofegar-me amb el teu silenci. Desprès la mare s’oblidava de tot i es quedava tranquil·la si quan obria la porta et sentia dir qualsevol interjecció, res que tinguera a veure amb allò que havia passat. Ella amb poc es conformava. En canvi jo, semblava que mai no formés part de res. On quedava la reconciliació? El fet que tu pronunciares qualsevol monosíl·lab per alegria de la mare, - el pare s’estimava més no hi ficar-se en aquestes coses - no volia dir que tu tornaries a dirigir-me la paraula, ni que tu deixessis de banda les teves normes, tampoc volia dir que jo deixaria de fer el que havia de fer, que deixés d’ensinistrar-te, el cert és que algú havia d’ensenyar-te, algú havia de dir-te que les teves normes no esqueien, normes incomprensibles e insuportables per als de casa i que tu ens obligaves a obeir amb el teu silenci. Allò era pitjor que un assortiment d’insults. I els càstigs de la mare – el pare mai no es va ficar en aquestes coses- servien per a ben poca cosa. En realitat els càstigs, com el que ara tu i jo pagarem, serveixen per a ben poc, i els de la mare més aviat venien a reforçar la meva tossuderia, a subratllar el teu caprici, però a ella poc l’importava això, per a ella el teu silenci era més colpidor que no pas les meves raons, i ja no preguntava res, ni tan sols se’n recordava del que ens havia demanat, o no volia preguntar, o potser fins i tot tenia por de preguntar, no fos cas que tu tornessis a entrar al passadís dels muts. Per a la mare tampoc era fàcil, ho sé, gairebé era inútil parlar-te, perquè hi sabíem, el pare també, què tu no hi diries res fins que no et donés la gana. Aquest no era un bon negoci per a ningú... I així et podies passar dies, més d’una setmana, callada, embotida, encara que sense posar-hi additius als sentiments de ningú, cap paraula que ajudés a canviar la composició de la nostra desesperació, cap resposta per a trinxar la nostra ràbia, veient com les nostres súpliques quedaven sense fermentar, mentre la teva indolència madurava i ens deixava secs a tots... Fins que un bon dia demanaves pa a la taula, o un got de llet. Els pares van anar acostumant-se, ho van anar acceptant com aquell qui s’acostuma a viure amb una truja, “un mal menor”, això és el que ells deien, i ja no gosaven gairebé ni a mirar-te, i molt menys a contradir-te... tots dos et tractàvem com si fossis una figureta trencadissa que sempre podia relliscar de les seves mans i que mai no sabíem on col·locar. Va ser així com vas aconseguir fer el que et sortís... fer tot allò que els pares a mi mai no em van permetre. Tu vas gaudir d’una llibertat que a mi em resultava estranya, que m’ofenia, que fins i tot posava em dubte la seva estima envers a mi. Sempre buscant sense trobar-lo aquell gest que em confirmés que jo també, alguna cosa que em fes sentir..., sempre intentant agradar, però ells mai no hi tenien prou, i el que tu no els hi donaves ho havia d’omplir jo, tot el que jo feia, ho havia de fer per les dues, obeir, estudiar, endreçar, fins i tot treballar, fins que vaig voler presentar la meva carta de renúncia, però aquesta va arribar massa tard... massa tard, ella va morir hi ho va deixar tot ben farcit i ben lligat, - el pare des de la tomba ja no hi podia fer-ne res- . Ella amb el seus paperots, segellats, signats i notariats tornava a tancar-me amb tu dins la cambra de refrigeració. I ho vaig haver d’acceptar, fins avui. Amb el que ha passat queden superats tots aquells dies de corredisses quant et buscava pels hospitals, visitant els depòsits de cadàvers, reconeixent-te, veient-te en cossos d’estranys a les matinades, creient en cada cremallera que s’obria, en cada drap que s’aixecava, que el rostre d’un d’aquells morts seria el teu. Amb això no hi contaves, oi? Te’n adones? Tornem a estar dintre d’aquella cambra de refrigeració, amb la diferència que aquesta vegada t’he portat jo, i ningú vindrà a obrir-nos la porta. Ningú podrà evitar que acabem congelades. Fins aquí hem arribat. I aquí ens quedarem. I tan és que ara parlis com no. El teu silenci ja no te cap mena de força, cap sentit, no et servirà de res, perquè ara estàs obligada a justificar fins i tot el que tu no has fet, fins i tot el que tu m’has deixat fer. Perquè això de parar la mà sense moure les cames també ha de tenir un preu. Tots hi tenim un preu, i tard o d’hora tu també havies de pagar el teu. A mi també m’haguera agradat fer el que tu vas fer, però jo no... jo no sóc pas com tu, jo no em puc conformar amb un enfilall d’embotits a la cuina per a assortir als meus veïns, jo no podia suportar la idea que tot allò desaparegués, allò pel qual havien lluitat tant els pares, i vaig deixar de banda la meva seguretat, la meva comoditat, i em vaig posar a treballar en allò que tu no hi creies i del que tan bé has sabut aprofitar-te. Molt em sembla que s’ha acabat... Ara s'ha acabat. Ja no hi ha res, ja no queda res, i molt menys per a tu. Tant temps guanyant, també havies de perdre alguna vegada, no?

barça versus

Los dos nos bastamos porque los dos tenemos la capacidad de multiplicarnos o más bien de dividirnos, aunque yo a veces no sepa si me parto o me doblo. Pero la cosa es que entre los dos ocupamos todas las posiciones: somos delanteros, defensas, centros, laterales y porteros. ¿Nuestros equipos? Vaya, él siempre siempre es barça y yo siempre siempre soy versus, porque sirvo para ser éste o aquel dependiendo de los colores de mi ropa. Eso sí, él es el árbitro, siempre, y arbitrariamente arbitra el partido: el reglamento del futbol lo reescribe cada diez segundos dependiendo de si la norma en cuestión le va a favor o en contra. Así que un partido puede ir más o menos así: goles que se duplican espontáneamente - los suyos - y puntos que me descuenta sin yo saber cómo ni entienda muy bien los por qué. Entonces le desafío: ¡prepárate porque estoy a punto de meterte un gol! Pero no sé por el arte de cuál encantamiento su portería logra encogerse elevando mi maravillosa jugada a la categoría de quimera. Visca! En estos partidos de futbol que bien pueden llegar a celebrarse en el pasillo de casa, en el parque de las 3 chimeneas entre skaters y vagamundos, o en las arenas de Sitges, siempre hay dos posiciones que son invariables e intransferibles: yo siempre soy y seré el hincha de su equipo: haga él lo que haga y como lo haga, me toca aplaudir y explayarme en bravos y vítores... Y él siempre es y será el crítico de deporte porque haga yo lo que haga, él congela el juego para espetarme: tú de futbol no sabes mucho, verdad mama?

Imagen sacada de http://elartewabisabi.blogspot.com

caraquiando la luz

Venezuela SE APAGA...

haberlos haylos

los hay de aquí, de allá y del más allá
están los que no están, que sí que están, pero viven ocupando otras partes del mundo: caracas, verona, san juan de costa rica, dormunt, bilbao, berlín, galicia, madrid, n.y., miami y dele que por ahí seguro alguno se me escapa
los haylos del día a día, con las los que comparto hijas e hijos, preguntas, pulpo con cerveza, la sonrisa, libros, el tú me pre-ocupas, cumpleaños, manjares y risas, incienso, té, reggaetones, amigos y bachatas maquiattas
haberlos haylas-los que se conectan a distancia y me mandan mensajes desde sevilla, aunque todavía no desde la china pero sí desde la india, a distancia telefónica, emiliar o telepática porque un día alguien llama y sin divagar en excusas me suelta el qué te pasa
loshaylos que desaparecen porque sí porque son así, los que vuelven y es como si nunca se hubieran ido, los que dicen que van y vienen y con el lolailo se van, se fueron, se han ido idos porque quieren y ya no quiero, así que están los que nunca están y no lo son, los que ya no volveré a ver y aún y así lo son porque forman parte de, los que no se verán porque se olvidan, los que ya no me verán a pesar de la cercanía, y los que regalo al azar sin consecuencia ni dinastía
haberlos haylos haciendo fotografiando cortando pintando curando escribiendo actuando saltando pariendo ordenando mintiendo organizando traduciendo diseñando vendiendo enseñando pensando viajando bailando navegando asegurando produciendo ayudando sirviendo esperando cocinando cantando tocando el piano tocando el cuatro tocándonos el alma el cuerpo y la moral, también, porque sí, porque somos así y aún así vamos tirando que nos vamos encontrando
pero entre todos hoy está LERRYNS con su PROYECTO BONGÓ
piazzollando vibrando encantando rompiendo jugando emocionando pero sobre todo creyendo
gracias!

monòleg

DONA_ Sabia que ningú no em convidaria a entrar en aquella casa. Sabia que allà ningú no m’oferiria una tassa de té, un cafè, ni tan sols una gota d’aigua. En allà ningú no em preguntaria: vols seure? Ningú contaria amb mi a l’hora de posar els plats sobre la taula. Els menjars més apetitosos estaven destinats a paladars potser menys exigents, però sí més... familiars. En aquella casa, la que hi havia darrere el riu, ningú no em preguntaria: vols descansar? Ningú no m’oferiria la seva espatlla. Cap consol. Ningú no em donaria les seves mans per a desar-me en elles. Cap mena de protecció. Les seves parets no em vestirien. Cap mena de refugi. Aquella no era la meva casa. Aquell no era el meu marit. Aquells que reien i jugaven sobre la taulada somiant a ser un ocell un coet un avió, mai no serien els meus fills. En aquella casa ningú no em preguntaria: com va tot? Cap mena de pregunta. Cap inclinació del cos, aquella que t’apropa a l’altre, cap endavant, que t’aproxima, una mirada que et convida a la nuesa, la calidesa de un to que t’ofereix l’abric de la confiança, despullat que jo t’abraçaré. En aquella casa ningú no s’interessaria per mi, ningú no pensaria amb mi. Ell encara menys. Des de que ens vam acomiadar ell va deixar-me de fer qualsevol mena de pregunta. Des de que em va acomiadar jo tampoc vaig voler fer-li cap altra pregunta que no fos sempre la mateixa: per què a mi, per què m’ho fas, perquè em fas això a mi. Sempre la mateixa pregunta sense trobar mai cap mena de resposta. Cap paraula per a fer-me o refer-me, cap frase per a mi, els petons caient sobre un altre cos, una altra dona, la teva. La tendresa de la teva mà sobre la galta de ella, sobre la nuca d'ella, acaronant-li els cabells. La mà d’ella agafant la teva mà, la que no vol perdre, intentant desdibuixar sospites, res que ho confirmés, només un pressentiment, atansant-se en aquell que s’allunya. La teva mà agafant la seva mà, intentant ofegar els dubtes, intentant no perdre’s, retardant la fugida, la que ja no es produirà. El teu pit sobre l’esquena d’ella, desfent les teves pors, la teva inseguretat. El teu pit aferrant-se al res no canviarà. Ja no. Estava clar que tu l’havies escollit a ella, ella éra el teu contenidor, el riu on abocaves les teves deixalles. La pressa d’un vell poruc. Em vas deixar suspesa sobre un llit sense potes, flotant al mig d’un menjador, esperant-te sense dies, sense taula ni cadires, sabent que no vindries, encara volent menjar les sobres del teu cos. Des de que em vas acomiadar, esperava unes paraules, però les teves mai no es van tornar a trenar per a mi. Després d’acomiadar-me de la empresa les teves paraules van continuar sent les paraules dels altres, res que ho desmentís , res per a fer-me pensar: si fos per ell em quedaria. Hagués segut suficient. Però no ho vas dir. No vas fer res. Per a tu ja no hi cabia cap rèplica, cap explicació. Desprès ja res va ser com abans, tots dos vam deixar de ser el que érem fins aquell moment, en realitat ningú va continuar sent el que era, tots vam començar a descobrir qui era qui, aquell que amagàvem baix els plecs de la pell, entre els dits dels peus, la persona que havíem cuidat que ningú no conegués. Això és el que tenen les desgràcies, que et deixen al descobert como si algú t’hagués vessat em mig del no res, sense amagatalls. Igual que ara. Després de tants anys, sento la mateixa decepció. Només que aquesta vegada és envers mi.

p.d. perdonen mi suficiència de nivel 1, cuando llegue al D, si llego, espero se note la diferencia

ya sabe leer

antes leía palabras sueltas
MANÚ fue la primera, su nombre
después vinieron las demás,
el nombre de sus amigos de la escuela:
JOAQUIN, OSKAR, TOMÁS, MANUEL...
después mama y papa y mi nombre
pero fue anoche cuando leyó su primera frase:

CLÁSICOS DE LA LITERATURA ESPAÑOLA

sencillamente es ¡FANTÁSTICO!

ahora aquí ahora

antes fuera ahora dentro
iba y venía
ahora no
¿voy o no?
lo tengo clarísimo no voy
no quería
estás ahora no
y yo todavía estoy
alguien dijo que tuve suerte
¿suerte?
yo no quería ir
no tenía ganas

no tendría que haber ido

pero es así
todo por el idiota del Xavi
su pelo largo, liso, sus ojos verdes
me estaba adelgazando
¡tanto pensar en él!
Karla me convenció
-tienes que ir-
ella todavía no ha venido a verme
no vendrá no lo hará
no se atreverá

ya lo verás

ella fue la que insistió
es así
y yo fui y él fué

un tropiezo,

un qué haces tú aquí

un nada
regateo de miradas

y desapareció

ahora estudio ahora trabajo
pienso en Xavi
ahora trabajo más que estudio
sigo pensando en Xavi
ahora ya no estudio ni trabajo
ahora sólo estoy aquí

sin Xavi

sin nadie
qué asco!
viene quien viene
quien puede quien quiere
poco

con excusas

olvidándose

de mi
el Xavi también
pero a él no le dejo
a él menos que a nadie
desapareció
y ella también desapareció
es así
y yo por hacer algo me puse a hacer algo
aunque lo que quería hacer en ese momento
lo único que quería hacer en ese momento
era irme de allí
morirme!
y en ese preciso momento
la fondeau explotó sobre mi
no sé bien qué pasó
lo que pasó no lo recuerdo
ni qué hice
a penas recuerdo el estruendo
y mi cuerpo arde

mi grito arde

arde el dolor arde
¿un grito?
creo que grité
o no
en estos casos siempre se grita
supongo
¿o eso fue antes?
antes
cuando todavía tenía un rostro
y labios
y manos
y brazos
ahora no
después silencio
después me desperté
con el silencio dentro de mi
no afuera, como antes
cuando todavía tenía orejas
y cejas
y pelo
cuando todavía era
nena prohibido mirarse
tocarse
mirarme, sí

ellos pueden
que te toquen, no
eso también lo tengo prohibido
no pueden tocar
estando como están detrás del cristal
lo que ha quedado de mi
mis canciones
y el reverso de mis entrañas
ahora soy
sólo soy,

es así
un cuerpo en construcción

no era pluja

el que avui queia
collita d’al·lucinacions
vestit de dol
perfum ferit
no era un camí
el que mai no desitjaria recórrer cap aventurer
aquell que posa fi el que amb tanta dificultat comença
el seu sospir
l’ofrena feta a despit d’una incredulitat, la seva
la carícia tendra d’uns llavis pansits, els seus
els d’ell
que va deixar créixer molt endins l’embrió de una humitat
la d’ella
i ara no pot desfer-se’n
sí de qualsevol mena de ressentiment
però no pas de l’asfíxia
això cap dels dos ho ha aconseguit
sent ella com era, un cos estrany per a ell
sent ell com era, una fredor indecent

maquiatto

son tantas las cosas que pueden llegar a olvidarse en una

cafetería
un candado, un desafecto, una pestaña

el carmín de unos labios

tristes

tus ojos

dos cabellos, palabras a medio hacer,

silencio... ¡cuánto!

algún discurso

roto y las migas

la melodía de un tropiezo,

nada, a penas el primer compás, la sombra de un recuerdo,

difuminada, milésima parte de lo que fue, medias lunas

sin el corazón de nata, tan dulce,

tan empalagoso un bolso,

un bolso cargado de ilusiones, trocitos de un sueño,

lo que quedaba, una gota

de expresso, el estrago en tu vestido, la caída

a tus pies, un holograma

para mejor visualizar la traición,

la gota de lluvia, la gota del vaso, la gota del miedo, la que se derrama,

excusas, saliva,

restos

de un perfume sabor a

vainilla, mi intención

sin rumbo,

una mentira, un puerto,

dos o tres

caraquiando la paz

HAY QUIEN PARA DISTRAERSE O DISTRAER
INVENTA ENEMIGOS DONDE NO LOS HAY...

l’espai del títol

Quan va acabar de ploure, l’arbre es va adonar que la seva posició no era l’habitual. La seva fermesa i la seva verticalitat havien donat pas a una horitzontalitat no pretesa, a una fragilitat no volguda: quedava exposat.

L’ocell, l’esquirol i el mico que utilitzaven l’arbre com a casa, van tornar. Només havia plogut, ningú podia parlar de la fi del món, ni molt menys. Llavors cadascú va intentar tornar a fer la seva vida, a refer-la al niu, al cau, i a la branca respectivament. Però es van trobar que el niu s’havia esmicolat, que la part del tronc on era el forat s’havia fet mal bé i que les branques que més li agradaven al mico s’havien trencat. Cap dels tres animals se sentia còmode en aquell arbre estant com estava en aquell estat, i per ordre, sense discreció ni cap sentiment de llàstima, van decidir abandonar-lo.

Allò que acabaven de fer els animals estava plenament justificat, llavors no podríem parlar d’egoisme, sinó més aviat de supervivència. L’arbre caigut era al mig de la selva, i en allà les coses funcionen d’una altra manera, d’aquesta manera. Però un arbre caigut en mig de la selva ja no pot entendre les raons d’abans, aquelles raons que molt i molt abans estaven tan clares per a ell, sobre tot quan encara era un arbre dret, ben plantat, i estava ben agafat a la terra amb les seves arrels. Ara ell i no altre era el que havia caigut. Per això ara i no abans, les raons no li semblaven raons. Per això quant més s’esforçava en acceptar-les, encara més feixuc se li feia carregar amb el pes de la seva nova realitat: estava sol. Irremediablement.

Amb aquella nova manera, estranya manera d’esser, cap altre animal voldria apropar-se a d’ell, i els que ho fessin, només seria per acabar-lo de destrossar, per menjar-se’l. Si l’arbre no feia alguna cosa, en molt poc temps d’ell ja no quedaria res, i per poc que quedés, el més segur era que acabaria cremant-se en una foguera. Llàstima d’arbre! Aleshores sense pensar-s’ho, perquè els arbres no han nascut per a pensar, es va aixecar.

Sí, a vegades a la vida passen coses realment meravelloses, aquí també, i l’arbre d’aquest conte es va posar en peu. Miraculós! Com ho va aconseguir? Em sembla molt que aquesta pregunta es quedarà sense resposta. S’entén, no? Perquè quan un fet se’l qualifica de miraculós és justament per això, perquè es tracta de un fet inexplicable o gairebé. El cert, és que va succeir. Encara que només podré continuar aquest relat si tu acceptes aquesta carta, perquè després l’arbre va començar a caminar...

Sí, a caminar. I tampoc s’ho va pensar. Ell no era un arbre intel•lectual, era més aviat un arbre impulsiu, un arbre d’acció, i ho va fer. Llavors, aquí el tenim... Caminant.... Cap a on? No ho sabem, ell tampoc, perquè l’arbre pel fet de esser un arbre i passar-se tota la vida fent el que fan normalment els arbres, no sabia gaire de direccions.

Però allà anava, amb les arrels per cap, despentinat i mort de por, encara que semblés un gegant al contrallum d’un capvespre qualsevol. Els seus braços... per braços tenia les branques més llargues que li donaven al seu moviment impacient i continuo, la intenció de voler abraçar el món. Per cames... una era un tronc secundari amb aparença de pota de palo, l’altra estava feta amb una mica de tot: branques fines i branques petites, fulles, fruits i flors, que ell anava perdent pel camí com si fossin senyals que algú després estigués obligat a resseguir o destinat a trobar, deixalles d’històries, cap imatge poètica, més aviat cadàvers d’una guerra perduda, feia ja molt de temps...

castañuelas pa'ti mi amor!

para los que se preguntan: ¿qué hago aquí?
nada más llegar
para los que sueñan con volver
para los que se sienten tristes
para los que no saben que en la vida no todo es esperar
para los que no les gusta perder
para los que piensan que resucitarán en Verano
en lugar de en Verona
para ti Julieto
pa’que sonrías aunque llueva y no haya nada que hacer
y también para mi
¿por qué no?
que en estos días soy como un spot de tv
pero sin refresco
intentando ser más esfervecente que la vitamina C
más corrosiva que el salfumán
más contaminada que el río güaire
más consecuente que un transformador
más receptiva que una antena
más amena que un reality show
más big que bang
más de aquí que de allá
más del centro que en la izquierda
más en la confluencia del viceversa
mucho más de mi
mucho más sin él
y aún mucho más aún
calm
calm
calm