sábado, 26 de abril de 2008

haberlos haylos



los hay de aquí, de allá y del más allá
están los que no están, que sí que están, pero viven ocupando otras partes del mundo: caracas, verona, san juan de costa rica, dormunt, bilbao, berlín, galicia, madrid, n.y., miami y dele que por ahí seguro alguno se me escapa
los haylos del día a día, con las los que comparto hijas e hijos, preguntas, pulpo con cerveza, la sonrisa, libros, el tú me pre-ocupas, cumpleaños, manjares y risas, incienso, té, reggaetones, amigos y bachatas maquiattas
haberlos haylas-los que se conectan a distancia y me mandan mensajes desde sevilla, aunque todavía no desde la china pero sí desde la india, a distancia telefónica, emiliar o telepática porque un día alguien llama y sin divagar en excusas me suelta el qué te pasa
loshaylos que desaparecen porque sí porque son así, los que vuelven y es como si nunca se hubieran ido, los que dicen que van y vienen y con el lolailo se van, se fueron, se han ido idos porque quieren y ya no quiero, así que están los que nunca están y no lo son, los que ya no volveré a ver y aún y así lo son porque forman parte de, los que no se verán porque se olvidan, los que ya no me verán a pesar de la cercanía, y los que regalo al azar sin consecuencia ni dinastía
haberlos haylos haciendo fotografiando cortando pintando curando escribiendo actuando saltando pariendo ordenando mintiendo organizando traduciendo diseñando vendiendo enseñando pensando viajando bailando navegando asegurando produciendo ayudando sirviendo esperando cocinando cantando tocando el piano tocando el cuatro tocándonos el alma el cuerpo y la moral, también, porque sí, porque somos así y aún así vamos tirando que nos vamos encontrando
pero entre todos hoy está LERRYNS con su PROYECTO BONGÓ
piazzollando vibrando encantando rompiendo jugando emocionando pero sobre todo creyendo
gracias!

jueves, 17 de abril de 2008

monòleg


DONA_ Sabia que ningú no em convidaria a entrar en aquella casa. Sabia que allà ningú no m’oferiria una tassa de té, un cafè, ni tan sols una gota d’aigua. En allà ningú no em preguntaria: vols seure? Ningú contaria amb mi a l’hora de posar els plats sobre la taula. Els menjars més apetitosos estaven destinats a paladars potser menys exigents, però sí més... familiars. En aquella casa, la que hi havia darrere el riu, ningú no em preguntaria: vols descansar? Ningú no m’oferiria la seva espatlla. Cap consol. Ningú no em donaria les seves mans per a desar-me en elles. Cap mena de protecció. Les seves parets no em vestirien. Cap mena de refugi. Aquella no era la meva casa. Aquell no era el meu marit. Aquells que reien i jugaven sobre la taulada somiant a ser un ocell un coet un avió, mai no serien els meus fills. En aquella casa ningú no em preguntaria: com va tot? Cap mena de pregunta. Cap inclinació del cos, aquella que t’apropa a l’altre, cap endavant, que t’aproxima, una mirada que et convida a la nuesa, la calidesa de un to que t’ofereix l’abric de la confiança, despullat que jo t’abraçaré. En aquella casa ningú no s’interessaria per mi, ningú no pensaria amb mi. Ell encara menys. Des de que ens vam acomiadar ell va deixar-me de fer qualsevol mena de pregunta. Des de que em va acomiadar jo tampoc vaig voler fer-li cap altra pregunta que no fos sempre la mateixa: per què a mi, per què m’ho fas, perquè em fas això a mi. Sempre la mateixa pregunta sense trobar mai cap mena de resposta. Cap paraula per a fer-me o refer-me, cap frase per a mi, els petons caient sobre un altre cos, una altra dona, la teva. La tendresa de la teva mà sobre la galta de ella, sobre la nuca d'ella, acaronant-li els cabells. La mà d’ella agafant la teva mà, la que no vol perdre, intentant desdibuixar sospites, res que ho confirmés, només un pressentiment, atansant-se en aquell que s’allunya. La teva mà agafant la seva mà, intentant ofegar els dubtes, intentant no perdre’s, retardant la fugida, la que ja no es produirà. El teu pit sobre l’esquena d’ella, desfent les teves pors, la teva inseguretat. El teu pit aferrant-se al res no canviarà. Ja no. Estava clar que tu l’havies escollit a ella, ella éra el teu contenidor, el riu on abocaves les teves deixalles. La pressa d’un vell poruc. Em vas deixar suspesa sobre un llit sense potes, flotant al mig d’un menjador, esperant-te sense dies, sense taula ni cadires, sabent que no vindries, encara volent menjar les sobres del teu cos. Des de que em vas acomiadar, esperava unes paraules, però les teves mai no es van tornar a trenar per a mi. Després d’acomiadar-me de la empresa les teves paraules van continuar sent les paraules dels altres, res que ho desmentís , res per a fer-me pensar: si fos per ell em quedaria. Hagués segut suficient. Però no ho vas dir. No vas fer res. Per a tu ja no hi cabia cap rèplica, cap explicació. Desprès ja res va ser com abans, tots dos vam deixar de ser el que érem fins aquell moment, en realitat ningú va continuar sent el que era, tots vam començar a descobrir qui era qui, aquell que amagàvem baix els plecs de la pell, entre els dits dels peus, la persona que havíem cuidat que ningú no conegués. Això és el que tenen les desgràcies, que et deixen al descobert como si algú t’hagués vessat em mig del no res, sense amagatalls. Igual que ara. Després de tants anys, sento la mateixa decepció. Només que aquesta vegada és envers mi.
p.d. perdonen mi suficiència de nivel 1, cuando llegue al D, si llego, espero se note la diferencia

martes, 15 de abril de 2008

ya sabe leer

antes leía palabras sueltas
MANÚ fue la primera, su nombre
después vinieron las demás,
el nombre de sus amigos de la escuela:
JOAQUIN, OSKAR, TOMÁS, MANUEL...
después mama y papa y mi nombre
pero fue anoche cuando leyó su primera frase:

CLÁSICOS DE LA LITERATURA ESPAÑOLA

sencillamente es ¡FANTÁSTICO!

viernes, 11 de abril de 2008

ahora aquí ahora


antes fuera ahora dentro
iba y venía
ahora no
¿voy o no?
lo tengo clarísimo no voy
no quería
estás ahora no
y yo todavía estoy
alguien dijo que tuve suerte
¿suerte?
yo no quería ir
no tenía ganas
no tendría que haber ido
pero es así
todo por el idiota del Xavi
su pelo largo, liso, sus ojos verdes
me estaba adelgazando
¡tanto pensar en él!
Karla me convenció
-tienes que ir-
ella todavía no ha venido a verme
no vendrá no lo hará
no se atreverá
ya lo verás
ella fue la que insistió
es así
y yo fui y él fué
un tropiezo,
un qué haces tú aquí
un nada
regateo de miradas
y desapareció
ahora estudio ahora trabajo
pienso en Xavi
ahora trabajo más que estudio
sigo pensando en Xavi
ahora ya no estudio ni trabajo
ahora sólo estoy aquí
sin Xavi
sin nadie
qué asco!
viene quien viene
quien puede quien quiere
poco
con excusas
olvidándose
de mi
el Xavi también
pero a él no le dejo
a él menos que a nadie
desapareció
y ella también desapareció
es así
y yo por hacer algo me puse a hacer algo
aunque lo que quería hacer en ese momento
lo único que quería hacer en ese momento
era irme de allí
morirme!
y en ese preciso momento
la fondeau explotó sobre mi
no sé bien qué pasó
lo que pasó no lo recuerdo
ni qué hice
a penas recuerdo el estruendo
y mi cuerpo arde
mi grito arde
arde el dolor arde
¿un grito?
creo que grité
o no
en estos casos siempre se grita
supongo
¿o eso fue antes?
antes
cuando todavía tenía un rostro
y labios
y manos
y brazos
ahora no
después silencio
después me desperté
con el silencio dentro de mi
no afuera, como antes
cuando todavía tenía orejas
y cejas
y pelo
cuando todavía era
nena prohibido mirarse
tocarse
mirarme, sí
ellos pueden
que te toquen, no
eso también lo tengo prohibido
no pueden tocar
estando como están detrás del cristal
lo que ha quedado de mi
mis canciones
y el reverso de mis entrañas
ahora soy
sólo soy,
es así
un cuerpo en construcción

viernes, 4 de abril de 2008

no era pluja



el que avui queia
collita d’al·lucinacions
vestit de dol
perfum ferit
no era un camí
el que mai no desitjaria recórrer cap aventurer
aquell que posa fi el que amb tanta dificultat comença
el seu sospir
l’ofrena feta a despit d’una incredulitat, la seva
la carícia tendra d’uns llavis pansits, els seus
els d’ell
que va deixar créixer molt endins l’embrió de una humitat
la d’ella
i ara no pot desfer-se’n
sí de qualsevol mena de ressentiment
però no pas de l’asfíxia
això cap dels dos ho ha aconseguit
sent ella com era, un cos estrany per a ell
sent ell com era, una fredor indecent